Persona sotmesa a la situació de servitud, habitual en la població camperola de l'occident medieval. El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d'un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari (iuniores, solariegos, collazos, homes propis, etc, segons les diferents nomenclatures peninsulars). Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d'aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc, algunes d'índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència. A Catalunya, desapareguda l'esclavitud rural cap a la fi del s X, la nova evolució social del país portà, segons Bonassie, entrat ja al s XII, cap a una nova servitud personal i real i afectà àmplies capes de població camperola, per l'actuació abusiva dels senyors territorials i jurisdiccionals de la Catalunya Vella respecte als residents en els seus termes, amb la introducció abusiva dels mals usos i especialment de l'obligada adscripció al mas o heretat de conreu, que acabà legalitzada per les disposicions de corts del s XIII. (+) EC